La clonació I

Click per ampliar la imatge.

La clonació, d'entre altres mètodes, podria ser una de les claus per les noves investigacions i les noves recerques que puguin millorar la qualitat i l'esperança de vida.

Amb la clonació es podrien obtenir cèl·lules mare d'un mateix individu, la qual cosa significaria que en cas de transplant o de reincerció al mateix individu, almenys no hi hauria rebuig cel·lular, ja que portarien els mateixos receptors i molècules d'histocompatibilitat -- MCHI i MCHII --, i per tant, no es produiria rebuig.

Una possible avantatge d'això seria la regeneració de teixits que "naturalment" o "in vivo" no són possibles, com la de neurones (la majoria no es poden regenerar), de cèl·lules musculars, sobretot pel que fa referència a les cèl·lules cardíaques, d'entre un ampli ventall.

El problema que de moment hi ha és que "in vitro" no s'ha pogut simular el mateix entorn que quan les cèl·lules estan en l'organisme, i aquesta falta de realisme provoca que les cèl·lules mare creixin en un ambient diferent al que seran introduides.

Aquest fet ocasiona que aquestes cèl·lules no estaran acostumades a rebre els estímuls propis del cos "in vivo", i per tant, a l'haver crescut en un altre ambient, no faran cas.

I al no fer cas es converteixen directament en canceroses, ja que un càncer no és res més que cèl·lules que no fan cas a les ordres de l'organisme, i que es divideixen segons elles vulguin, a més d'invadir altres teixits (òrgans) i ocasionar desperfectes.

D'aquesta manera, l'estudi amb cèl·lules mare provinents de clonacions queda paral·litzat en el moment en què la introducció a l'organisme en qüestió fa que, les cèl·lules manipulades, a l'haver crescut en un ambient irreal, no responguin.

El dia que s'aconsegueixi calcar l'ambient "in vivo" a "l'in vitro", aquell dia potser serà diferent.

Canviant de tema, el tema de la clonació també toca d'aprop al tema de l'avortament.

Perquè tots sabem que quan un espermatozoide entra en contacte amb un òvul i es produeix la reacció cortical, aquest procés s'anomena fecundació.

Després es començarà a dividir formant la mòrula, la blàstula, el blastocist, i tot el desenvolupament embrionari.

El cas de tot això és la desconeixença de a partir de Quin punt passa de ser un grapat de cèl·lules vives, a ser una persona.

És a dir, en quin punt el fet d'aprofitar-se d'aquestes cèl·lules fan mal a l'individu.

El que està clar és que en estat de blastocist, no hi ha òrgans sensors ni res, i per tant, que es mori o que continuï no fa cap mal a ningú.

Però i als 3 mesos? i als 9 mesos?

Crec que a partir del punt en què ja hi intervinguin aparells i sistemes sensorials i es faci patir a l'individu, a partir d'aquell moment ja vulnera els drets humans i dels éssers vius.

Ara bé, tampoc podem queixar-nos de l'avortament a estadis inicials, perquè sinó també podríem dir que els espermatozoides i òvuls són mitges vides, i els homes en llancem milions diàriament i bé que ningú en surt a la defensa.

I les dones en maten un cada mes, i bé que quan es té la menstruació no hi ha sentiment de culpabilitat.

Que un òvul sigui fecundat només implica el seguiment de l'etapa de l'òvul i de l'espermatozoide.

Amb la clonació però, tampoc es pot fer tanta similitud amb l'avortament, ja que són dos temes diferents.

A la clonació, l'òvul només fa d'habitatge, és com un cotxe llogat.

La informació interna és la de la mateixa persona, és com una extensió, com una reserva de cèl·lules que tothom hauria de tenir, sempre i quan el desenvolupament d'aquestes cèl·lules no formin un cos amb sistema sensorial.

Dit a lo bestia, seria com una pel·lícula que vaig veure fa temps, no recordo com es deia, però era com un banc de clons, on els feien viure, i els deien que el "senyor" els escolliria en un moment concret, i ells estaven emocionats que arribés aquell dia. En realitat, aquell dia era el dia en què "l'amo" de veritat necessitava les cèl·lules albergades en els cossos clonats, i clar, mataven a uns per donar els teixits a l'altre.

La clonació s'hauria de mantenir en estat de cèl·lules, inofensives i sense emocions ni sentits, en estat purament cel·lular i de regeneració.

Quan l'església i la política interfereix en tot això, la cosa s'emmerda i es perd el nord.

L'objectiu és millorar i trobar innovacions, petits descobriments que ens facin millor sense perdre el nord, sense perdre la bioètica i la moral.

Amb sentit comú i amb el "viure i deixar viure".

La lluita armada

Últimament es parla molt de la lluita armada, del terrorisme i d’aldarulls al carrer, i molts cops sense saber realment el perquè de tot plegat, sobretot per part dels mitjans de comunicació, que solen posar-se al costat del poder i qualificar d’insurrectes a qualsevol que estigui en contra del poder, sense parar atenció a qui llançà per primer cop la pedra.

I quan es parla d’aquesta lluita armada, també anomenada de terrorisme, mot que últimament només està relacionat amb lluita política (tot i que un terrorista és aquell que sembra terror, en política o no), i sobretot enfocada al País Basc, entre d’altres llocs.

Analitzant la situació, a Euskal Herria se’ls ha estat i se’ls està perseguint quotidianament i en tots els àmbits en què es puguin expressar: des de la política fins a la lluita armada.

Actualment està gairebé al mateix nivell un basc que vulgui arreglar les coses amb el diàleg i amb la política, que un que ho vulgui aclarir a cop de bomba i de Kalashnikov.

Abans d’entrar a fons, poso d’avantmà que no estic a favor de la lluita armada ni del terrorisme, ja que cap vida té cap preu polític.


La lluita armada neix en el moment en què l’opció del diàleg s’ha esgotat o no es creu convenient, alhora que es dóna per suposat que és la única sortida possible davant d’una situació d’opressió on viure és morir en vida.

La lluita armada és, en el 99,9% dels casos, una RESPOSTA o REACCIÓ davant d’un primer atac o acció, que vulnera els drets de la nació oprimida, sovint per part del poder (diem-li poder, diem-li estat), sense cap mena de justificació.

És llavors que, com a resposta davant d’un poder que vol imposar sense respectar, surt la resposta violenta, en senyal d’autodefensa, i per reclamar allò que els pertoca.

La lluita armada mai pretén ser un acte imperialista ni conqueridor, sinó que pretén ser un acte de defensa dels drets d’un poble que són maltractats pel poder, per l’estat on s’hi troben, i on no els respecten.


La lluita armada té relació amb la política en el moment en que s’opta la via del diàleg per davant de la violència. Això va passar amb Terra Lliure, que va decidir anar a ERC per fomentar aquesta via, ja que la via de la violència van veure que no els va dur enlloc.

No obstant, aquest seria l’exemple dels Països Catalans.


La lluita armada, a més a més, per a ser consistent ha de rebre suport de la societat, de la població.

Sovint els moviments independentistes i revolucionaris s’associen a la classe obrera, ja que es dóna per suposat que tant la classe mitjana com la classe alta no arriscaran ni un duro en uns canvis que els pot perjudicar.

No obstant, s’ha de tenir en compte també (i no es fa), que hi pot haver gent de classe mitja i alta que estigui a favor d’aquest independentisme actiu, i que se’l exclogui, se’l discrimini, pel sol fet de ser de classe mitja o alta (que igual que els de classe baixa, tampoc ho han pogut triar, ser d’una classe o altra).


Així mateix, el moviment obrer sempre ha tingut empenta i ha estat revolucionari, i per això que s’hi associï també amb motius polítics.

És quan es rep el suport de les demés classes que la lluita armada pren consistència.


I perquè les demés classes en prenguin part o s’hi posicionin a favor, ha d’estar molt xunga i molt tocada la qüestió, ha d’estar molt deplorable, ja que tots sabem que els de classe alta i mitja són força conservadors, ja que qualsevol canvi els podria perjudicar.


Abans de passar a exemples concrets on es veuen totes aquestes qüestions, només afegir que al País Basc, a més a més s’ha produït l’error d’extrapolar la ideologia de la banda armada ETA, i d’acusar a tot aquell qui tingui els mateixos ideals de terrorisme, malgrat rebutgin aquesta via, però com que tenen la ideologia en comú, doncs ja se’l converteix en terrorista.


Finalment, abans d’iniciar la lluita armada cal tenir clar els motius i els objectius que han motivat a escollir aquest camí.

Sovint els motius per passar-se a la lluita armada és el fracàs en la via parlamentària, tot i que també pot venir d’una resposta violenta davant d’una acció repressiva de l’Estat o del Poder.
Els objectius és on hi ha més diversitat.
Poden ser objectius que facin mal a l’economia o financiament, com atacar a infraestructures de l’estat.
I els atemptats poden arribar a un punt totalment indesitjable com seria l’assassinat o homicidi.
Crec que qualsevol atemptat contra algo del poder no s’hi haurien de cobrar víctimes innocents, que a més a més, potser serien afines a l’ideologia del grup armat, però que paga just per pecador.

Com a exemple més proper, al País Basc – Espanya.

A Euskal Herria la situació s’ha degenerat molt.
L’independentisme es pot trobar tant en persones que el defensen o el voldrien defensar per la via del diàleg, com ANV, EHAK, PNB, EA, esquerra abertzale..., com per accions ja de caire violent però contra dominis de l’Estat, com la Kale Borroka, i fins a accions de bandes organitzades com ETA.
Les accions violentes al carrer, mentre no prenguin vides, estan justificades en quan a resposta davant d’un estat opressor, i no davant d’una acció per desestabilitzar el govern.

Aquesta potser seria la diferència més important enfront a grups anàrquics.

Hi ha altres casos com ara posaré però no m’extendré, ja ho faré un altre dia posant característiques més concretes, com ara a Palestina, Kurdistan, etc.


Només afegiria que l’Estat també opta per la violència en la repressió i en la lluita armada per conquerir altres països com en la guerra d’Afganistan o d’Iraq, però quan la lluita armada és en contra seu, llavors és totalment rebutjable, però quan la fan ells, és totalment legítima i recolzable.

És aquí on no s’entén l’asunto, és aquí on hi ha la incoherència.

De la mateixa manera que només semblen que hi hagi terroristes al País Basc.

I els grups neonazis que actuen pel País Valencià amb total impunitat? Aquests no són terroristes, ni que portin motius polítics d’extrema dreta?

Jo no recolzo ni els uns, però tampoc els altres.

No recolzo la violència d’ETA, però tampoc recolzo la violència de l’Estat.

Sembla que sigui el mateix que deia Bush, allò de “esteu amb mi o contra mi”.

No no, no estem ni amb tu, ni amb l’altra, sinó que estem en contra de tu i de l’altra, perquè les coses no es fan bé.


Només remarcar que qui primer oprimeix no és ni ETA ni els grups armats, sinó que aquests surten per culpa del poder, perquè s’han volgut imposar o reprimir certes coses, i cap agressió no es pot quedar sense la seua corresponent resposta.


Al País Basc, estan anulats tant democràticament com violentament.

Només per compartir ideologia (no metodologia) amb ETA, ja els converteix a tots en terroristes, i això no hauria de ser.


Us deixo un comentari que vaig escriure fa poc, on parlo d’això. Ara no tinc més temps d’escriure, ja reprendré aquest apartat quan pugui.

Vaja, qualsevol cosa que facin serà il·legal, doncs per fer coses il·legals, doncs no és d'extranyar que vagin per la més "radical", tot i que tampoc hi estic gens a favor.

Jo crec que el bon camí és la via política, tot i que no du enlloc, com estem comprovant.

Llavors ens hem de plantejar: per la via armada, aconseguiríem alguna cosa?

Potser sí, o potser no.

De totes maneres, valdria la pena la lluita armada per aconseguir el que desitgem.

I veiem que tal com estem, la gran majoria dels PPCC no optaria per donar suport a la lluita armada, perquè tenim massa coses a perdre.

Els bascos, com que no tenen gaires coses legals, tal com has explicat, i per tant, no tenen gaires coses a perdre, per això la lluita armada pot tenir més simpatitzants.

Si fem un cop d'ull al món, al kurdistan per exemple, entre Turquia i Iraq, aquella gent no tenen res, ni drets ni terra, i estan sent contínuament massacrats per l'exèrcit.

Aquells sí que NO tenen RES a PERDRE, i per tant, si ens hi fixem, veiem un seguiment massiu de la lluita armada.

A Kosovo, la lluita armada i la conseqüent guerra també va ser molt influent, perquè després de Tito i de l'escurçament de l'antiga Iugoslàvia, als kosovars no els quedava res, estaven sotmesos als serbis de tal manera, que al no tenir res a perdre, la resposta armada va ser també forç seguida.

A Palestina per exemple, els Palestins no tenen res a perdre, perquè la terra que tenien els la van robar, com aquell qui diu, per donar-los-la als jueus, gràcies a EEUU, perquè era la "terra santa", que havia estat abandonada pels jueus, però ara clar, com que no tenien on anar, havien de tornar en una terra on els palestins ja s'hi havien establert sense fer mal a ningú.

Com que si els treuen la terra als palestins, a aquests no els queda res, què faras? et quedaràs aturat, de mans plegades?
És lògic doncs que les intifades i tot el que ha passat hagi tingut tal magnitud, doncs no tenien res a perdre.


Als PPCC, dintre de tot,tenim massa coses a perdre, sobretot els de classe mitja i classe alta (tot i que hi ha gent que diu que això de les classes ja no existeix) (i que consti que no em puc considerar de classe baixa).

Per una banda és cert que no vivim en un país normal, però per altra banda, i tot i que ens han fet molt de mal els espanyolistes, tampoc ho tenim tant malament com els exemples que he dit anteriorment.

La lluita armada, per mi, no és el millor camí a seguir.

Per mi la lluita armada és la resposta, la conseqüència, la REACCIÓ d'una acció prèvia, per part del poder o de la classe governant, en un acte de submissió o d'opressió.

És llavors, que la lluita armada crec que està justificada, com a mitjà per respondre a l'autoritarisme injustificat del poder.

Ara bé, la lluita armada hauria de ser única i exclusivament contra objectius del poder, i no contra civils.

Atemptats on la gent de carrer, que potser pensa igual que els activistes, en surti afectada, aquests són rebutjables.

I atemptats on s'hi costin vides, també crec que és excedir-se, i per tant, rebutjable també, tot i que potser s'ho mereixeria, no hem de caure al mateix parany que cauen ells, i hem de seguir amb el "fes pels altres el mateix que vulguis que et facin a tu".

Per altra banda, si sempre respectem i no som respectats, aquest no-respecte que quotidianament ens assetja és el que alimenta l'odi i la violència.


Bé, resumint, que no optaria per la lluita armada, sinó per l'independentisme actiu i passiu.

Jo visc i deixo viure, i m'agradaria que em deixessin viure.

Des del carrer, des de casa, viure plenament en català.

I això és el que faig.

Que truco a telefonica, o amb algu del carrer que parla amb mi, que ho faci en català, o sinó, bon vent i barca nova.

Polìticament ara ho tenim dificil quan l'unic grup "independentista" es una ERC light i descafeinada ocupada en el poder i que descuida la seva essència. Potser hauria de recordar que ERC existeix sobretot gràcies a l'ingrés dels militants de TLL quan aquesta es va dissoldre.

El que està clar és que volem els PPCC lliures, independents, i no pararem fins a aconseguir-ho, això sí, sense fer mal a ningú, ja que és una cosa que ens pertoca, i cap civil és culpable d'aquesta situació.