divendres, 8 de febrer del 2008

llengües

Sovint quan visito els meus avis ens posem a parlar de coses del dia a dia, i avui per exemple, amb la meva àvia, li ha tocat el torn de l'anglès a la universitat.

Ella, a l'igual que jo (quan puc), és una seguidora del programa de "els matins de tv3" del Cuní.
L'altre dia van fer un debat sobre si l'anglès hauria de ser obligatori a la universitat.

En la meva opinió, i recollint tot el que es va dir, crec que ara per ara, i tal com estan les coses, és una contradicció el fet d'exigir un nivell d'anglès que amb l'escolaritat (ESO+Batxillerat), l'escola (tant pública com privada, i ho dic per experiència), no han aconseguit inculcar als alumnes.

Així doncs, només tenen un nivell suficient d'anglès (en la majoria dels casos, i segons el meu parer), aquells que han aconseguit anar, per la seva banda, a acadèmies privades, o sigui, els que han tingut la sort de poder-s’ho permetre.

Per tant, si es vol demanar obligatòriament un nivell alt d’anglès a les universitats, aquest nivell no pot sortir del no-res, i és l’escola secundària i el batxillerat qui haurien d’oferir aquest nivell que se sol·licitarà, i no haver-lo d’adquirir per vies externes.

Fins aquí vindria el debat de l’obligatorietat de l’anglès a la universitat, que per mi, en el sistema actual, seria un greu error.

D’altra banda, que ara per ara, i en les condicions que estem, no hagi de ser obligatori, no significa que no sigui convenient tenir-ne un bon nivell, tant de l’anglès com de les altres llengües.

El “saber” o el coneixement “no ocupen lloc”, o almenys, si l’ocupen, no el malgasten.

Considero que com més llengües es dominin, més capacitat de comunicació es té.

à Alerta, no s’ha de confondre la llengua materna amb les demés que s’aprenguin.

Jo em considero catalanista i independentista.

Estic “programat” (la meva consciència, el meu xip interior) en català (error de fàbrica si li voleu dir així...).

I el català, com les demés llengües del món, crec que es mereix un respecte que ara mateix no té a l’Estat espanyol.

Aquí entraria al tema que un dia escriuré sobre la llengua i la seva discriminació en aquest estat plurilingüe, on s’aposta clarament només per l’opció castellana, marginant, inclús als llocs originals, a les demés llengües.

Però tornant al tema del dia, no per defensar la nostra llengua com a dret indispensable per viure, exclou que no haguem d’aprendre altres llengües.

Per molt que ens pesi, en l’actualitat, la llengua de comunicació mundial és l’anglès.

Encara que sigui fruit de l’imperialisme, capitalisme, ianki, etc., és la realitat, i no la podem canviar.

Jo apostaria per l’Esperanto, una llengua on tothom hi hauria de posar de la seva part i seria més just per tothom.

Però a l’igual que en la llengua, això és un “somni”, una il·lusió, un desig; i no és la realitat. I a l’igual que el món seria millor sense guerres ni imperialistes ni males persones, etc.

Per tant, i davant aquesta perspectiva, aprendre anglès és un “deure personal”, una obligació que cadascú se la farà en la mesura de la seva voluntat.

Ara per ara, aprendre anglès obra les portes a una major projecció cap a l’exterior.


Per tant, sempre és millor aprendre el màxim nombre de llengües possibles, però ara per ara, aprendre anglès és una inversió de futur.

I repeteixo, encara que ens dolgui que sigui la llengua dels americans, i que si ha arribat a ser la més utilitzada en els mitjans de comunicació mundials hagi estat per uns motius o uns altres, és la realitat.


Amb això vull dir que es pot viure plenament en català, i en cas de necessitar una eina lingüística per comunicar-se, utilitzar o bé l’anglès o bé el castellà.

Que no vol dir substituir la nostra llengua, ni tampoc vol dir que amb la nostra llengua ja ho tenim tot arreglat (ojala fos així).


Establint una comparació cutre, seria com si el nostre cervell fos un garatge per aparcar cotxes, amb més o menys capacitat depenent de la nostra habilitat pel coneixement de les llengües, i cada llengua fos un cotxe.

Posem per cas el nostre exemple de Catalunya.

Un citroën = català.

Un Toyota 4x4 = castellà.

Un Audi = anglès.


Nosaltres, pel nostre país podem i volem circular tranquilament amb el nostre citroen.

És cert que amb el citroen (català) podríem anar a qualsevol lloc, però per exemple, a la resta d’Espanya, que seria un territori “molt muntanyós”, seria més adequat anar-hi amb un 4x4 (castellà), i hi aniríem més bé.
De la mateixa manera que si volguéssim tombar per la resta del món, amb un audi aniríem més còmodes (anglès) que amb el citroen (català).

Clar, d’entendres, inclús amb gestos ens podem entendre, però és més pràctic saber la llengua (o tenir el cotxe convenient o adequat).

Ara bé, hem de tenir clara una cosa.

Personalment, crec que com més cotxes i en millor estat els tinguem millor, però compte!

En l’actualitat, al nostre territori (Catalunya) se’ns està limitant la circulació amb el nostre cotxe.
Als 4x4 els deixen anar per tot arreu, a 120km/h, i sense pagar peatges.

Als citroens, tenim velocitat limitada a 70km/h, i paguem el triple en els peatges.


Amb això vull dir que, tot i que hauríem d’aprendre diferents llengües per estar ben preparats (que cadascú es faci el seu propi judici i decideixi si se n’ha d’aprendre cap o no), la nostra pròpia llengua hauria de ser respectada.

I és el que ens falta.

Anem al supermercat i tots els productes (o la majoria en la majoria de magatzems) estan en castellà, etc. Etc. Etc.


Per tant, volem viure plenament en català, però que consti que això no exclou que no hi hagi gent que també vulgui aprendre altres idiomes.



Ara bé, potser anant amb el citroen tota la vida ja n’hi ha prou, i no cal anar ni amb 4x4 ni amb l’audi... tot és qüestió de cadascú.

No es pot obligar a un citroen que passi proves d’audi sense haver-lo preparat ni tunejat. Això que quedi clar.


Per tant, tothom és lliure d’estudiar el que vulgui, sigui molt o poc, i tothom té el dret, o almenys l’hauria de tenir, de parlar en la seva llengua en la seva pròpia terra.

Apa, salut!