Demà juga el Barça al Camp nou contra el Vila-real.
A les 22.00. Quarts de final de la copa del rei.
El retorn de Ronaldinho.
Allà estarem.
Pròximament fotos del partit d'eliminatòria d'aquesta competició.
dimecres, 30 de gener del 2008
Bono diu que NO a poder parlar les diferents llengües de l'Estat espanyol.
Avui han sortit unes declaracions de Bono (diari avui) dient que quan ell sigui president del congrés dels diputats, no permetrà l'us de les diferents llengües de les nacions que integren l'Estat espanyol.
Així doncs, si la nostra llengua materna és el català, resulta que al país on diuen que pertanyem, no podem parlar en la nostra llengua materna... és com a contradictori..
És el preu de no ser independents i d'estar sotmesos i submissos a un Estat opressor, imposador i inquisidor, on qui no és espanyol o no en mostra els símptomes, no és respectat.
Estem davant d'un Estat que no respecta la realitat plurilingüística i plurinacional que el forma.
Si ens diuen que els catalans (que tenim com a IDIOMA propi el català) estem dins d'Espanya, si Espanya fos un país lliure i democràtic, ens Respectaria, i ens deixaria expressar-nos en la nostra llengua.
Però no, en realitat, a España la única llengua en què es pot parlar és el castellà, i les demés llengües no són dignes de sortir al carrer, de veure la llum; mereixen el seu extermini.
Això no és cap opinió ni res subjectiu, és la simple i pura realitat.
És el que diu Bono, i el que ve dient el PP amb Rajoy, que aquest, no només no permetria l'ús del català a Madrid, sinó que no permetrà ni l'ús del català a les escoles de Catalunya!!
Bé, més exemples no crec que calguin... (tancament de tv3 al País Valencià, ...)
I després diuen que el PSOE és millor que el PP...
I després diuen que ERC defensa els nostres interessos.
...
Vaja, en conclusió i referent al tema del català a Madrid:
Si els catalans estem a Espanya, només demano que tinguem el dret d'utilitzar la nostra llengua en els òrgans democràtics d'aquest país al qual ens diuen que pertanyem.
O que ens respectin, o que ens deixin anar.
O això o la independència.
És d'aquí on prové el sentiment independentista.
Si ells no ens volen tal com som, no ens hem de sotmetre ni aguantar ni reprimir.
Marxem i punt.
Ja n'hi ha prou.
Ells volen uns catalans españolitos, i senyors, els catalans som així, no ens poden canviar, no ens canviaran, no en tenen cap dret.
Que hi ha catalans que se senten espanyols: doncs molt bé, felicitats per ells.
Però que ens deixin tranquils als qui no ens hi sentim.
I no pel fet de ser españofóbics, sinó pel simple fet que no som espanyols perquè no compartim els trets nacionals dels espanyols, però NI LA LLENGUA (en el meu cas, la meva consciència, sí, la veueta aquesta que diu què està bé i què no, quan parlo sol, és en català).
--- Si no ens volen ni ells, què hi fem aquí? ---
--- Si no ens respecten com a tals, si no ens deixen parlar ni en la nostra llengua, què hi fem aquí? ---
--- Si no ens deixen parlar en la nostra llengua NI a casa nostra, QUÈ HI FAN AQUÍ??? ---
Són a aquesta colla de feixistes intolerants als qui hem de fer fora, i no als immigrants que venen per guanyar-se la vida, respectar i construir un país, que no era el seu però que amb el seu esforç i treball també és seu, sempre amb respecte i integració.
Salut!
Així doncs, si la nostra llengua materna és el català, resulta que al país on diuen que pertanyem, no podem parlar en la nostra llengua materna... és com a contradictori..
És el preu de no ser independents i d'estar sotmesos i submissos a un Estat opressor, imposador i inquisidor, on qui no és espanyol o no en mostra els símptomes, no és respectat.
Estem davant d'un Estat que no respecta la realitat plurilingüística i plurinacional que el forma.
Si ens diuen que els catalans (que tenim com a IDIOMA propi el català) estem dins d'Espanya, si Espanya fos un país lliure i democràtic, ens Respectaria, i ens deixaria expressar-nos en la nostra llengua.
Però no, en realitat, a España la única llengua en què es pot parlar és el castellà, i les demés llengües no són dignes de sortir al carrer, de veure la llum; mereixen el seu extermini.
Això no és cap opinió ni res subjectiu, és la simple i pura realitat.
És el que diu Bono, i el que ve dient el PP amb Rajoy, que aquest, no només no permetria l'ús del català a Madrid, sinó que no permetrà ni l'ús del català a les escoles de Catalunya!!
Bé, més exemples no crec que calguin... (tancament de tv3 al País Valencià, ...)
I després diuen que el PSOE és millor que el PP...
I després diuen que ERC defensa els nostres interessos.
...
Vaja, en conclusió i referent al tema del català a Madrid:
Si els catalans estem a Espanya, només demano que tinguem el dret d'utilitzar la nostra llengua en els òrgans democràtics d'aquest país al qual ens diuen que pertanyem.
O que ens respectin, o que ens deixin anar.
O això o la independència.
És d'aquí on prové el sentiment independentista.
Si ells no ens volen tal com som, no ens hem de sotmetre ni aguantar ni reprimir.
Marxem i punt.
Ja n'hi ha prou.
Ells volen uns catalans españolitos, i senyors, els catalans som així, no ens poden canviar, no ens canviaran, no en tenen cap dret.
Que hi ha catalans que se senten espanyols: doncs molt bé, felicitats per ells.
Però que ens deixin tranquils als qui no ens hi sentim.
I no pel fet de ser españofóbics, sinó pel simple fet que no som espanyols perquè no compartim els trets nacionals dels espanyols, però NI LA LLENGUA (en el meu cas, la meva consciència, sí, la veueta aquesta que diu què està bé i què no, quan parlo sol, és en català).
--- Si no ens volen ni ells, què hi fem aquí? ---
--- Si no ens respecten com a tals, si no ens deixen parlar ni en la nostra llengua, què hi fem aquí? ---
--- Si no ens deixen parlar en la nostra llengua NI a casa nostra, QUÈ HI FAN AQUÍ??? ---
Són a aquesta colla de feixistes intolerants als qui hem de fer fora, i no als immigrants que venen per guanyar-se la vida, respectar i construir un país, que no era el seu però que amb el seu esforç i treball també és seu, sempre amb respecte i integració.
Salut!
Exàmens
Avui, dia d'examen.
Allò que a tanta gent li fa pànic, però que en realitat ja saben que si estudien (ja sigui a la universitat com institut), no és gaire difícil que te'n facin algun.
Ben mirat, aquest és el "preu" que cal pagar per ser universitari: exàmens a febrer i juny.
Ara bé, jo no sóc partidari dels exàmens.
Jo preferiria entregar treballs. Ni que sigui un treball ben fet, però que puguis demostrar i ensenyar tot el que saps.
En un examen només pots ensenyar allò que et pregunten, o sigui, que pots saber molt de tot, però que et preguntin alguna cosa concreta i no la sàpigues contestar, tot i saber de què va el tema i ser-ne un expert.
I si a sobre és "tipo test", ja ni t'explico... Allí no pots explicar ni el que et demanen. Has de respondre (si no ho fas de xiripa, has de saber-t'ho), però igualment, et pots trobar amb preguntes ambigües, que et facin equivocar.
Així doncs, jo enlloc d'examens ho faria amb treballs, que no calgui que et preguntin, sinó que exposis el que has après i el que saps fer.
Però bé, això és així, i només ens queda adaptar-nos.
(seré el més raro del món, però després de 2 anys d'universitat, segueixo preferint els examens quinzenals, mensuals o trimestrals abans que els semestrals!!!)
Apa, siau!
Allò que a tanta gent li fa pànic, però que en realitat ja saben que si estudien (ja sigui a la universitat com institut), no és gaire difícil que te'n facin algun.
Ben mirat, aquest és el "preu" que cal pagar per ser universitari: exàmens a febrer i juny.
Ara bé, jo no sóc partidari dels exàmens.
Jo preferiria entregar treballs. Ni que sigui un treball ben fet, però que puguis demostrar i ensenyar tot el que saps.
En un examen només pots ensenyar allò que et pregunten, o sigui, que pots saber molt de tot, però que et preguntin alguna cosa concreta i no la sàpigues contestar, tot i saber de què va el tema i ser-ne un expert.
I si a sobre és "tipo test", ja ni t'explico... Allí no pots explicar ni el que et demanen. Has de respondre (si no ho fas de xiripa, has de saber-t'ho), però igualment, et pots trobar amb preguntes ambigües, que et facin equivocar.
Així doncs, jo enlloc d'examens ho faria amb treballs, que no calgui que et preguntin, sinó que exposis el que has après i el que saps fer.
Però bé, això és així, i només ens queda adaptar-nos.
(seré el més raro del món, però després de 2 anys d'universitat, segueixo preferint els examens quinzenals, mensuals o trimestrals abans que els semestrals!!!)
Apa, siau!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)