Kosovë i Catalunya. Dues realitats diferents, però dos pobles que haurien de tenir el dret a decidir.

Espanya es nega a reconèixer el dret dels pobles a decidir democràticament el seu futur.

En aquesta ocasió, Kosovo és la “província” malgirbada sublevada que gràcies al terrorisme i a la cessió del govern serbi s’ha autoproclamat independent unilateralment.

No s’entén com Espanya, tant democràtica i tant avançada que creu estar, no pot estar a l’alçada de França, Alemanya, Regne Unit o EEUU i accepti d’una vegada per totes que cap poble pot estar oprimit per ningú, i que cada poble del món es mereix el seu dret a decidir el seu futur, per la via democràtica i pacífica, com ho ha fet en aquest cas Kosovo.

Espanya té por que si accepta el dret de decidir de Kosovo, per ser coherent, hauria d’acceptar el dret de decidir d’Euskal Herria i dels Països Catalans.

Kosovo no és el mateix que PPCC ni EH, però el dret de decidir de Kosovo és el mateix dret de decidir que el nostre: el dret de decidir d’un poble sobre el seu futur.

És llavors quan Espanya mostra públicament a tot el món com encara està posseïda pel feixisme post-franquista en una pseudodemocràcia que no tolera ni respecta la realitat multinacional i la diversitat del món.

És llavors quan Espanya, sabent que no pot acceptar la seva condició d’estat plurinacional, ha de ser coherent amb els seus principis i negar el reconeixement d’un altre poble que ha decidit democràticament el seu futur d’autodeterminació.


Si fem referència a la història de Kosovo; inclús podríem fer paral·lelismes amb el nostre passat.



L’àrea dels Balcans ha estat des de sempre un mosaic divers i pluricultural.
Escenari dels pretextos de la Primera Guerra Mundial, després de la formació de la URSS – l’antiga Unió Soviètica Russa – a la zona dels Balcans es va intentar de fer un projecte semblant, i sota el nom de República federal de Iugoslàvia.

Aquest projecte comunista, que integrava països com Croàcia, Eslovènia, ..., va fracassar en el moment en què la unió de les nacions sota un mateix estat oprimia a les llibertats nacionals.




Ens hem de mirar el futur d’Europa com a la unió de totes les nacions i totes les cultures, sense oprimir ni maltractar ni despreciar a cap cultura ni cap nació, ni imposar-ne cap sobre cap altre. Aquesta és la unió que cal per progressar, i aquesta és la unió que no podem aconseguir quan hi ha nacions sense estat que estant sent oprimides per les de l’estat oficial en que es troben, que imposen lo seu per sobre de l’altre. És per aixo que per cada nacio correspondria un estat, perque es respectessin els drets i les llibertats nacionals de cada poble.


Espanya ha estat coherent en la seva resposta.

Espanya no creu en el dret dels pobles a decidir sobiranament i democràticament.


Espanya creu que els estats estan definits per Déu i són inmodificables.

Els Estats els han fet persones, venen de conquistes de batalles, sovint històriques, on hi ha un derrotat i un vencedor.

Quan el derrotat perd completament les seves propietats, no hi ha problema, el nou estat surt a imatge de la nació vencedora, i no hi ha rastre. La unitat és completa i no hi ha discrepàncies internes.

Quan hi ha un vencedor i un vençut, però aquest no és derrotat del tot, el vencedor sempre intenta imposar el que és seu sobre el vençut, que busca per totes bandes la manera de sobreviure i de no perdre el que realment és seu.

Això és el que ens passa a nosaltres.

Catalunya va ser derrotada, però no eliminada ni exterminada, i Espanya va ser la guanyadora, la que ha anat imposant la seva cultura i la seva nacionalitat a sobre de la nació catalana, que s’ha vist perjudicada i reclosa al llarg del temps, buscant sempre noves alternatives per a no ser exterminada.

El problema és quan hi ha més d’una nació en un sol estat.

O el que és el mateix, que hi ha una nació-estat que alberga a altres nacions sense estat.

La nació-estat sempre s’imposa, per llei de la naturalesa (competència), o vol imposar-se sobre qualsevol altra nació que hi hagi a l’estat, i què millor que imposar-se sobre nacions sense estat no reconegudes, on el seu genocidi no faci gaire ressò.

Això ha passat amb Kosovo, i quan Kosovo va donar la veu d’alerta mitjançant un grup de lluita armada (terrorista), i va esclatar la guerra, la comunitat internacional s’hi va posicionar a favor, recolzant el dret dels pobles a decidir, el dret de la nació sense estat a l’autodeterminació.

A Espanya, d’entre altres nacions, hi ha la catalana, que amb 3 grans intents de genocidi nacional (Felip V, Primo de Rivera i Franco), sempre ha pogut sobreviure.

Amb guerres, Catalunya ha perdut (1714), i amb el dret de conquesta va passar a ser territori espanyol, sota totes les imposicions castellanes i les prohibicions catalanes.

A Catalunya li falta donar el crit d’alerta perquè el món sàpiga que ha estat i està reprimida, que és una nació que no té estat, i que a l’estar en una nació-estat com és Espanya, aquesta oprimeix a Catalunya i li impedeix que es pugui viure amb llibertat.

Per tant, ara que la comunitat internacional ha fet referència a Kosovo, una nació sense estat que, afortunadament, el 17-2-08 ha passat a ser independent, caldria que ens féssim veure i que la comunitat internacional, amb el mateix criteri, també aposti pel dret de decidir de Catalunya i dels Països Catalans, com a nació o poble que som, i se’ns otorgui el que ens mereixem.


Kosovo ha fet ressò gràcies a conflictes armats.

Però realment cal arribar a aquests extrems perquè ens facin cas?

Hem de buscar alguna solució, però el que està clar és que si des de dins d’Espanya no podem independitzar-nos, ens hauran d’ajudar des de fora.